Jordi, Pete pels amics, viu a la Colònia Castells des de fa quatre anys ocupant una de les vivendes d’aquest antic barri obrer fet de casetes al bell mig de Barcelona, i que té un futur incert per l’avenç de la ciutat vertical. Pete porta ocupant 11 anys i ens explica de primera mà com va ser entrar a la Colònia, en aquesta primera part de l’entrevista.
Darrera d'aquesta façana hi havia l'hort, un dels molts projectes comunitaris de la Colònia
Com vau entrar a viure a la Colònia Castells?
Mira, la moguda es que nosaltres vam entrar aquí fa quatre anys. I érem els primers que ocupàvem. Coneixíem a un col·lega que sabia que hi ha havia cases buides, no teníem casa, i pam, en hi vam ficar. A partir del primer dia, típic, ve algun col·lega “hòstia, que no tinc lloc per anar” i com a la colònia i ha un munt de cases buides… Hi va haver cases que van funcionar i cases que no. Peró la majoria funcionaven perquè els propietaris suaven bastant, per que això està afectat fa molt de temps i els propietaris no poden ni vendre-les ni llogar-les legalment.
Parleu amb els propietaris?
Jo sí, la meva manera és parlar amb ells. El que passa es que l’altre ha de voler escoltar. Jo porto com dotze anys ocupant i sempre que he entrat en una casa he intentat parlar amb el propietari i arribar a un acord. Jo que sé… a les males et pago un lloguer simbòlic per lo que crec jo segons les condicions de com està la casa i tal. Aquí vam entrar quatre i estàvem disposats a pagar 200 euros, perquè la casa estava tirada per terra.
S’ho va prendre bé el propietari?
Bueno…nosaltres vam entrar i ell va aparèixer fet una fúria amb la seva filla, que estava en plan “bueno, potser no son tan dolents”. Li vam dir que érem paletes, que li arreglaríem la casa i el tio “no sou paletes ni sou una merda”. Ens van ficar la denuncia per penal, el jutge la va arxivar. Els mossos la van des-arxivar i la van portar a un altre jutge i aquest va dictar desallotjament imminent. Això es il·legal, no pots agafar un paper de la denuncia bans de ser arxivada i portar-lo a un altre jutge. Així que vam ficar un recurs i ens vam preparar per resistir una setmana esperant que ens el acceptessin. Per preparar-nos pel desallotjament, vam muntar una torre al pati.
Una torre, per a que serveix?
Per colgar-nos. Es com dir. “no serà fàcil,no sortirem per la porta”. Bueno, aquella setmana hi va haver molt moviment de secreta, un helicòpter sobrevolant. Vam resistir la setmana fins que ens van acceptar el recurs i la denuncia es va tornar a arxivar. Llavors es va tirar per civil, aquest es molt més lent, potser dura un parell d’anys i pots anar jugant, fins que aconsegueixes que et treguin la denúncia.
Com ho vau aconseguir?
Mentre arribava la data del judici vam anar parlant amb el propietari, sobretot amb la filla per que el convences. Ell deia que la casa es queia. Vam anar a arquitectes sense fronteres, i vam canviar l’única biga que estava podrida. Vam portar firmes de tots els veïns demanant que ens quedéssim. Ell va trucar als veïns i li van parlar molt be de nosaltres, i així finalment ens va treure la denuncia.
Si haguessis de marxar ara ¿seguiries ocupant?
En principi si, no estic jo ara per pillar un pis d’alquilar. No en tinc ganes, potser podria. Som cinc a casa, pagues 200-300 euros al mes i pots viure, però no tinc ganes de pagar aquesta salvatjada per un pis.
Pots continuar llegint:
Segona part de l’entrevista: «Els hi canvien una casa de 140 metres quadrats per un pis de merda a travessera de les corts»
Tercera part de l’entrevista: «Les cinc famílies que es queden em donen ànims»
Julia Bellone
Okupando Barcelona 